Després d’antigues descripcions que en ma infantesa dedicava al món de la pagesia i a la natura, descripcions acurades i amb pocs remordiments per l’abús del diccionari, potser vaig estar sis o set anys sense escriure. Un no hi torna un bon dia a les descripcions... La ploma és un mal pinzell...
Allò ferm que trobava a la natura, als paisatges i als objectes en general, amb dolçor ho volia copsar i vessar al paper en blanc; amb ulls alegres, sí: intentava dibuixar-ho, malgrat que d’aquells escrits no en sortia cap vivència veritable...
Són així els nins, sense cap mena d’interiorització del seu voltant. Els nins han decidit no entendre res, i tot ho estimen, i amb tot s’esglaien... Fins que arriba l’infanticida Adolescent –i mai un assassí i un assassinat foren una vida tan intensa...
Però tot acaba, tot distanciant-se, amb la presència de l’Adult.
Quan l’escriptura deixa d’ésser no-res, ni espant, ni simple bellesa.
Llavors l’escriptura vessa, amb llàgrimes i pensament, el paisatge de l’ànima. L’escriptura ha començat a parlar, la nostra filla... Massa tard, quan potser han finit les meravelles i la capacitat d’espant.
I un s’esfondra inequívocament dins els dibuixos de l’ànima que ell mateix ha creat sense desig, i fuig del món i l’entorn, i de la pròpia naturalesa, però no per odi o nàusea, sinó amb veritable desinterès per les coses, de vegades melangia...
Malaguanyada escriptura! A on és conduïda! A quines vivències fabuloses s’aferra! És la seva tasca incansable, la vertadera (i testimonial) descriptiva. Abisme d’un mateix i llar de l’amor originari que hi reposa.
